La tòfona negra

El terme Tòfona Negra prové de “Tuber melasnoporum”, tuber (tubercle) i del grec mélas (negre) i sporá (llavor, gra). És un bolet que creix soterrat, associat amb les arrels d’arbres forestals, sobretot dels gèneres Quercus (roures, alzines…) i Salix (salzes), formant micorrizes.

Té l’aspecte d’una mena de patata de 2 a 8 cm, irregular, d’un to bru rogenc o gairebé negre, amb berrugues de forma prismàtica poligonal, cobrint tota la seva superfície. Quan es talla s’aprecia la gleva, d’un blanc grisós de jove, que quan envelleix s’enfosqueix i fa ressaltar una retícula de venes blanques.  

És una espècie d’hivern que es troba des del novembre fins al març i que es busca amb l’ajut d’animals ensinistrats com el gos, que les descobreixen gràcies a la seva penetrant aroma.

Comestible excel·lent, dit el “diamant de la cuina” pels francesos, que van incorporar-la com a condiment, en el seu sofisticat repertori culinari, des de fa molts anys. També es fa servir per aromatitzar conserves i embotits com la botifarra catalana trufada.

És el bolet que ateny un preu més elevat en els nostres mercats, tant per raó de la seva qualitat, com de la seva raresa i de la dificultat de trobar-lo. El mercat principal de les tòfones negres catalanes es celebra a Centelles, al peu de la vessant sud oest del Montseny, on es troben els tofonaires i els seus clients i públic.

Comentaris històrics de la tòfona…

Plini el Vell (en llatí Gaius Plinius Secundus, nascut a l’actual Como, Itàlia l’any 23– Estabià, 25 d’agost de 79, va ser un escriptor llatí, científic, naturalista i militar romà. És conegut principalment per la seva obra Naturalis Historia i per l’episodi de la seva mort), fa menció de les tòfones en el capítul 2 del llibre XIX i diu així “Les tòfones es crien en llocs frescs i arenosos, entre arbusts, i algunes són més grans que un codony i pesen més d’una lliura.

N’hi ha de dues espècies, unes, arenoses i enemigues de les dents, i altres pures i sinceres. Encara hi ha una altra diferencia entre elles, perquè unes són negres i unes altres vermelles, tot i que per dins totes dues són blanques. Són més lloades les africanes. Però direm nosaltres que les tòfones són vicis de la terra?

Veritablement no es pot entendre que sigui altra cosa. Tot i que no resulta fàcil averiguar si des del començament es crien tan grans com es troben o si viuen o no. No fa molts anys que siguen prètor d’Espanya Laerti Licini, a Cartagena, prosegueix Plini, es va fer malmetre les dents menjant una tòfona dins de la qual hi havia una moneda. La qual cosa demostra que la terra, per la seva natura, es recolleix en si mateixa i es condensa, així ha de ser en aquelles coses que neixen i no es poden sembrar”.

Galè de Pèrgam, (Llatí: Claudius Galenus; 129– aprox. 200 o 216), també conegut simplement com a Galè, fou un metge molt important de l’època clàssica. Del seu nom encara deriva la denominació de “galè” als metges i la branca de la Farmàcia dita Galènica), esmenta que “no tenen cap qualitat evident, però qui fa ús d’elles disposa d’una matèria apta a rebrer els condiments que se’ls afegeix. D’on resulta que el nodriment que engendren en el cos no té de per si força alguna aparent, encara que sigui un tant fred i gruixut”.

Avicena (Abu-Alí al-Hussayn ibn Abd-Al·lah ibn Sina va nèixer a Afshana, prop de Bukhara 980 – Hamadan 1037, més conegut senzillament com a Ibn Sina, va ser un filosof i metre musulmà persa molt reconegut, autor de més de 450 obres, entre les quals destaca el Cànon de la Medicina. Va ser anomenat en llatí Abitianus, traduït per Abicià i més freqüentment per Avicenna o Avicena), conclou: “les tòfones es composen de substàncies més be terrestres que aquoses i no tenen cap mena de sabor. Engendre melangia i grans mal humors, més que qualsevol altra aliment, es digereixen malament i donen pesantor d’estòmac”.

O sigui, que en l’antigor, la gran estima per les tòfones era totalment desconeguda per personatges com Dioscòrides Pedaci, el grec micòfob, (escriptor de medicina autor d’un famós tractat, més conegut per la versió en llatí De Materia Medica en 5 llibres). En aquells temps les raons de consum eren entre d’altres que tenien propietats afrodisíaques, fonamentat en una raó tan frívola com la semblança amb els testicles humans i el tuf caprí que en ocasions fan.