Toni Bru xef del Celler de l'Aspic

Menú Maridat amb vins escollits per La Fira del Vi de Falset

 

El Restaurant El Celler de L'Aspic, oferirà durant el mes de Maig , els dissabtes i diumenges ,un “ Menú Maridat “ amb vins escollits per l’ocasió.

 

DISSABTE 30 d’abril: ELS VINS de JOAN ASENS, amb LES SINGULARITATS D'ORTO

DIUMENGE 1 de maig: ELS VINS DEL MOSEL, de HEYMANN LÓWENSTEIN

DISSABTE 7 de maig: ELS VINS d'AGUSTI TORELLÓ, amb AT ROCA l SILEO

DIUMENGE 8 de maig: ELS VINS DE SICILIA de A.OCHIPINTI i de T. de la TERRE NERE

DISSABTE 14 de maig: ELS VINS de VALL LLACH amb ALBERT COSTA

DIUMENGE 15 de maig: ELS VINS DELS DOLOMITIS de ELIZABETTA FORADORI

DISSABTE 21 de maig: ELS VINS de SILVIA PUIG amb EN NUMEROS VERMELLS

DIUMENGE 22 de maig: ELS VINS DEL RHÓNE de A. GRAILLOT i CH. BEAUCASTEL

DISSABTE 28 de maig: ELS VINS de JONÀS MACIP amb GIOL DE PORRERA

DIUMENGE 29 de maig: ELS VINS DE BOURGOGNE de B. MONNOT i J. VOILLOT

Link programa

TOTS ELS DINARS COMENÇARAN A LES 13.30 h PLACES LIMITADES PRÈVIA INSCRIPCIÓ.

 

 

 

Us esperem, ja podeu fer les vostres reserves.

El Celler de L'Aspic

Tel. 977 831 246

Correu electrònic: info@cellerdelaspic.com

Carrer de Miquel Barceló, 43730 Falset, Tarragona

All de Belltall

Quan parlem d'all de Belltall hem de fer referència al terme de Belltall poble que forma part de l'anomenada Vall del Corb, la qual cosa significa que ens hem de situar dins la conca del riu Corb, vessant contrària de la Conca de Barberà.

El clima, en general, és mediterrani, però amb moltes particularitats que són ben pròpies. Les temperatures acostumen a ser baixes durant els llargs hiverns, molt sovint sota zero a les nits, i temperades a l'estiu, amb les tardes fresques a causa de la marinada.

Aquest clima propicia juntament al terrer un conreu característic: els alls. El conreu de secà i la producció d'alls han ocupat un lloc destacat en l'economia de la vila, producte molt estimat en altres comarques per la seva qualitat i com a llavor de sembrar.

El conreu ha anat decreixent a partir de la dècada dels vuitanta per raons de competència; el seu cultiu actual es justifica per la seva gran qualitat i com a activitat complementària de la pagesia.

L'all de Belltall és un all blanc de cabeça petita, la qual cosa li dóna una textura molt fina i un gust intens sense fortor.

Sabies que...

En la medicina popular, l'all gaudeix de gran reputació per les seves propietats hipotensores.


La tòfona negra

El terme Tòfona Negra prové de "Tuber melasnoporum", tuber (tubercle) i del grec mélas (negre) i sporá (llavor, gra). És un bolet que creix soterrat, associat amb les arrels d’arbres forestals, sobretot dels gèneres Quercus (roures, alzines…) i Salix (salzes), formant micorrizes.

Té l’aspecte d’una mena de patata de 2 a 8 cm, irregular, d’un to bru rogenc o gairebé negre, amb berrugues de forma prismàtica poligonal, cobrint tota la seva superfície. Quan es talla s’aprecia la gleva, d’un blanc grisós de jove, que quan envelleix s’enfosqueix i fa ressaltar una retícula de venes blanques.  

És una espècie d’hivern que es troba des del novembre fins al març i que es busca amb l’ajut d’animals ensinistrats com el gos, que les descobreixen gràcies a la seva penetrant aroma.

Comestible excel·lent, dit el “diamant de la cuina” pels francesos, que van incorporar-la com a condiment, en el seu sofisticat repertori culinari, des de fa molts anys. També es fa servir per aromatitzar conserves i embotits com la botifarra catalana trufada.

És el bolet que ateny un preu més elevat en els nostres mercats, tant per raó de la seva qualitat, com de la seva raresa i de la dificultat de trobar-lo. El mercat principal de les tòfones negres catalanes es celebra a Centelles, al peu de la vessant sud oest del Montseny, on es troben els tofonaires i els seus clients i públic.

Comentaris històrics de la tòfona...

Plini el Vell (en llatí Gaius Plinius Secundus, nascut a l’actual Como, Itàlia l’any 23- Estabià, 25 d'agost de 79, va ser un escriptor llatí, científic, naturalista i militar romà. És conegut principalment per la seva obra Naturalis Historia i per l'episodi de la seva mort), fa menció de les tòfones en el capítul 2 del llibre XIX i diu així “Les tòfones es crien en llocs frescs i arenosos, entre arbusts, i algunes són més grans que un codony i pesen més d’una lliura.

N’hi ha de dues espècies, unes, arenoses i enemigues de les dents, i altres pures i sinceres. Encara hi ha una altra diferencia entre elles, perquè unes són negres i unes altres vermelles, tot i que per dins totes dues són blanques. Són més lloades les africanes. Però direm nosaltres que les tòfones són vicis de la terra?

Veritablement no es pot entendre que sigui altra cosa. Tot i que no resulta fàcil averiguar si des del començament es crien tan grans com es troben o si viuen o no. No fa molts anys que siguen prètor d’Espanya Laerti Licini, a Cartagena, prosegueix Plini, es va fer malmetre les dents menjant una tòfona dins de la qual hi havia una moneda. La qual cosa demostra que la terra, per la seva natura, es recolleix en si mateixa i es condensa, així ha de ser en aquelles coses que neixen i no es poden sembrar”.

Galè de Pèrgam, (Llatí: Claudius Galenus; 129– aprox. 200 o 216), també conegut simplement com a Galè, fou un metge molt important de l'època clàssica. Del seu nom encara deriva la denominació de "galè" als metges i la branca de la Farmàcia dita Galènica), esmenta que “no tenen cap qualitat evident, però qui fa ús d’elles disposa d’una matèria apta a rebrer els condiments que se’ls afegeix. D’on resulta que el nodriment que engendren en el cos no té de per si força alguna aparent, encara que sigui un tant fred i gruixut”.

Avicena (Abu-Alí al-Hussayn ibn Abd-Al·lah ibn Sina va nèixer a Afshana, prop de Bukhara 980 - Hamadan 1037, més conegut senzillament com a Ibn Sina, va ser un filosof i metre musulmà persa molt reconegut, autor de més de 450 obres, entre les quals destaca el Cànon de la Medicina. Va ser anomenat en llatí Abitianus, traduït per Abicià i més freqüentment per Avicenna o Avicena), conclou: “les tòfones es composen de substàncies més be terrestres que aquoses i no tenen cap mena de sabor. Engendre melangia i grans mal humors, més que qualsevol altra aliment, es digereixen malament i donen pesantor d’estòmac”.

O sigui, que en l’antigor, la gran estima per les tòfones era totalment desconeguda per personatges com Dioscòrides Pedaci, el grec micòfob, (escriptor de medicina autor d'un famós tractat, més conegut per la versió en llatí De Materia Medica en 5 llibres). En aquells temps les raons de consum eren entre d’altres que tenien propietats afrodisíaques, fonamentat en una raó tan frívola com la semblança amb els testicles humans i el tuf caprí que en ocasions fan.


Bolets de tardor: els Lactarius (Rovellons)

A la gastronomia de tardor, un dels plats més rellevants és el que es fa amb els Lactarius, és a dir els rovellons (bolets de tardor). Tot i que en diem rovellons en general, cal distingir entre el més d'un centenar d'aquests Lactaris que pertanyen a la família de les russulàcies per centrar-nos en dos: el pinetell (Lactarius deliciosus) i el rovelló (Lactarius sanguifluus o vinosus).

El pinetell és apreciadíssim per fer-lo a la brasa, possiblement no té rival en aquesta preparació especialment si els exemplars són de boscos de poca humitat; els de molta humitat com són els del Pirineu són molt més insípids, per aquesta raó a França, Suïssa, Alemanya són quasi menyspreats i guisats francament mediocres.

Tenen la particularitat de tenyir l'orina de color taronja durant una estona, cosa sense importància a banda de la sorpresa que provoca. Solament pot confondre's amb Lactaris semblants de color però amb làtex blanc o groguenc, generalment purgants i indigestos.

El pinetell es troba, a vegades, parasitat per un petit fong, l'Hypomices lateritius en aquest cas no té làmines i en el seu lloc presenta una capa de florit gris blanquenc, el barret en aquests casos és més dur i deformat i s'anomenen "mare del rovelló" o "rovellona" i en el cas del pinetell "pinatella".

El rovelló pròpiament és el Lactarius sanguifluus de tons torrats suaus, vermellencs vinosos i tacats de color verd, una espècie típica dels boscos de coníferes. La resta de característiques són les mateixes del pinetell tot i que el rovelló és considerat de major qualitat que el primer.

Una curiositat dels lactaris és el pebràs (Lactarius piperatus), (Lactarius vellereus) i Russula delica) de color blanc que pel seu sabor fort i picant no és molt apte pel consum Un de similar és la llora verda (Russula virescens) bon comestible.

Al Celler de l'Àspic acompanyen a uns quants plats entrants, carns i fins i tot els arrossos.

 


Carta d’estiu 2017: El Préssec de Calanda

Préssec de Calanda es la denominació d’origen del fruit anomenat Prunus persica que es conrea al Baix Aragò (Terol) i, més concretament, a la localitat de Calanda i el seu entorn. La seva producció està documentada a l’Edat Mitjana.

El préssec tardà (o com es denomina a l’Aragó "tardano") amb Denominació d’Orígen dit «Melocotón de Calanda» es cultiva de forma tradicional, caracterizant-se el procés pe l’embossat previ a la seva maduració; és reconegut pel seu tamany, un color groc uniforme i sense escletxes , un aroma exquisit i un sabor dolç molt propi.

La Denominació d’Orígen Protegida (DOP) designa el nom d’un producte amb producció, transformació i elaboració que ha de realitzar-se en una zona geogràfica determinada, amb uns coneixements específics reconeguts i comprobats.

En el mercat s’enten per "Melocotón de Calanda" als fruits comercialitzats amb el segell del Consell Regulador de la espècie Prunus persica Sieb. & Zucc, procedents de la varietat autòctona «Amarillo tardío» i els seus clons seleccionats «Jesca», «Evaisa» i «Calante», cultivats en la zona sudoriental de la depresió de l‘Ebre entre les províncies de Terol i Saragossa, fent servir la tècnica tradicional de l’embossat individual dels fruits a l’arbre, el qual es realitza entre els mesos de juny i juliol, havent de romandre la bossa de paper parafinat fins el moment de la manipulació protegint d’aquesta forma el producte de tractaments, caigudes i plagues.

La producció d’aquest singular fruit apareix ja descrita en documents medievals amb les formes de présec o priscos. El 1895 el botànic José Pardo Sastrón realitza una descripció acurada de la producció del "Melocotón de Calanda". L’expansió d’aquest cultiu, originari d’arbres autòctons, es va iniciar als anys 50 coincidint amb el tradicional embossat del fruit, amb un increment màxim de superfície en les dècades dels anys 70 i 80, quan es va quasi arribar a les 3.000 Ha.

El podeu gaudir en el postre “Préssec groc de Calanda amb sorbet de raïm” .

Bon profit!


Carta d’estiu 2017: herbes i flors comestibles

Segons l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària i les fotografies de la web del Pàmies:
Les flors comestibles s’han utilitzat durant segles en les arts culinàries, com a condiments i aromatitzants i en algunes confitures. Actualment, experimenten una popularitat renovada i es comencen a utilitzar en cru tant en restauració com en l’àmbit domèstic per acompanyar o guarnir plats.
Algunes flors poden ser tòxiques; per tant, es recomana no menjar flors que no es puguin identificar sense cap dubte.
Cal comprar-les en establiments alimentaris, degudament envasades i etiquetades. No utilitzeu plantes i flors adquirides en establiments de jardineria si no s’especifica clarament que són aptes per a l’ús en l’alimentació.

Durant la preparació, cal retirar el pistil i els estams per extreure’n el pol·len, ja que pot causar al·lèrgia o desencadenar asma. També convé retirar la tija i els sèpals a causa del gust amargant que tenen. Com qualsevol altre vegetal de consum en cru, cal rentar-les bé amb aigua abans de consumir-les.
Algunes flors comestibles poden causar indigestió o reaccions al·lèrgiques si es mengen en grans quantitats; per això, es recomana consumir-les en petites quantitats com a guarnició d’un plat.

Res d’això us passarà en el nostre plat de la carta d’estiu 2017 “Mesclum d’herbes i flors del Pàmies amb figues i encenalls de foie.

 


Carta d’estiu 2017: Mesclum d’herbes i flors del Pàmies amb figues i encenalls de foie

GENERALITATS SOBRE LES FIGUES

Les figues i en contra del que pensem (generalment) no són fruites sinó flors invertides i floreixen de manera molt diferent en d'altres arbres fruiters com el préssec o les cireres.

Les seves flors creixen dins d'una beina en forma de pera que madura fins a esdevenir el que coneixem com figues.
De fet cada figa, en el seu interior conté moltes flors i cada una d'elles produeix un únic fruit anomenat aqueni. Aquests fruits són molt petits i contenen una llavor. Precisament són els aquenis els que provoquen a les figues de la seva textura cruixent.

Les figues no podrien prosperar sense les vespes, fonamentals per a la seva pol·linització. La mascle hostatja en el seu interior ous de vespes. Per poder-hi entrar (a la figa mascle, una variant que no és menja), la vespa trenca les ales i les seves cries neixen també sense ales i la seva única funció és reproduir-se fins a aconseguir fer un túnel per sortir a l'exterior i traslladar les llavors de la figa en un altre indret. A vegades, la vespa es confon i s'introdueix en una figa femella, perd les ales igualment, però mor sense deixar ous, ja que la figa femella no disposa d'estructura de reproducció.

Quan arriben a la nostra taula, en forma del plat de la carta d'estiu 2017 "Mesclum d'herbes i flors del Pàmies, amb figues i encenalls de foie" la vespa interior ja s'ha descompost a causa d'uns enzims que desprèn la figa i que descompon el seu cos transformant-la en proteïna. Res a veure doncs el cruixent de la figa amb les vespes!

De ben segur que us mirareu les figues d'una altra manera!

Bon profit!


Tomates del Benach

Carta d'estiu 2017: sopa de tomàquet del Benac amb verdures i sardines

El tomàquet del Benac (Benach, Banac... no hi ha referència del nom correcte, ni de la seva procedència), és una varietat conreada en alguns explotacions a les comarques del Sud de Catalunya, apreciada sobretot pel seu aspecte atractiu i sabor intens.
Els fruits, de mida mitjana-gran un cop madurs, són d'un color vermell molt intens, sense taques ni solcs, amb una cicatriu irregular i una mica de protuberàncies concèntriques a la part del peduncle. La carn és ferma i consistent i el seu interior té poca polpa, fet que el fa molt adequat per menjar cru, en amanides o altres preparacions fredes.

El principal component del tomàquet és l'aigua i, per tant, el seu valor energètic és molt baix. El contingut en sucres és lleugerament superior a la resta de verdures, la qual cosa fa que tingui un lleuger gust dolç. La seva importància recau en l'elevada aportació de vitamines, minerals i fibra. Té un elevat efecte antioxidant gràcies al seu contingut en vitamina E, vitamina C i carotens.

Amb aquesta hortalissa deliciosa com a base, preparem una sopa amb diverses verdures de temporada i de proximitat junt amb sardines que li confereixen una consistencia i un gust de cultura mediterrània. El resultat és un plat refrescant, de sabor intens, ideal per iniciar un àpat i poder degustar un segon plat més potent.

Tasteu-la i ja ens direu el què!


De la carta d'estiu 2017: albergínia blanca a la brasa amb ceba i formatge de Tòrrec

L'ingredient principal del plat de la nostra carta d'estiu és la albergínia blanca. La fem a la brasa amb ceba i formatge de Tòrrec.

Es creu que és l'alberginia original, la que van portar els àrabs a la Península, i que era de color blanc. És una alberginia rodona, gran i de color totalment blanc. Té un gust molt més dolç que les morades i menys amarg, però tot i ser més ben valorada organolèpticament, s'havia deixat de cultivar, ja que el calze té unes espines grans i punxagudes que en dificulta el maneig al camp, el mercat i a la cuina. El seu conreu principal és a la comarca del Bages i ha estat quasi un segle sense producció, cal consierar-la com a producte de proximitat i celebrar la recuperació d'una espècie perduda.


Carta d’estiu 2017: Què és l'àspic de vainilla mananara?

ÀSPIC DE VAINILLA MANANARA AMB GALETA DE CACAU I EL SEU GELAT

Un postre de la carta d’estiu 2017 que potser mereix una explicació: en diem àspic a la sustància gelatinosa emprada en l’elaboració de plats freds de pernil, foie gras, mariscs, verdures i fins i tot fruites; es tracta de gelatina sense sabor, emmoltllada aromatitzada, La paraula "àspic" procedeix del llatí i significa serp. S’acostuma a servir en rodanxes, la seva presentació és impecable una vegada decorada.

Ja tenim el primer concepte desvetllat!

L’altre que cal explicar és “mananara”, es tracta d’una de les millors vainilla del món que es cultiva a Madagascar a la reserva de la Biosfera de Mananara Nord, zona creada per la UNESCO i CULEBRERA, la planta creix a l‘ombra dels arbres de la selva, a pocs metres sobre el nivell del mar. Les flors són pol·linitzades a mà, la vainilla obtinguda després d’un prolongat procés es col·loca en prestatgeries de fusta o canya i es revisen regularment i es clasifiquen. Té la certificació de “Bio” per Ecocert des de 2005. Els productors, aproximadament 900, estan organitzats en cooperatives i vetllen per la protecció de la biodiversitat.

Apa tan sols queda tastar-la i ja ens direu el què!