El llibre del vi, de Plini el Vell

Amb una magnífica introducció, traducció i notes de Mònica Miró Vinaixa, llicenciada en Filologia Llatina, Filologia Francesa i Màster en Història de les Religions, professora de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra; el llibret és una traducció de Naturalis Historia, Liber XIV de Gai Plini Segon (Plini el Vell). 

Com cita la seva traductora "Després del moment d'extraordinària florida que representà per a la literatura llatina l'anomenada època clàssica, assistim a un període que no és pas de decadència, sinó, més aviat, d'una manca d'harmonia que sap tanmateix esclatar en formes i formes noves. Així durant el segle I dC, té lloc  roma, l'eclosió d'una literatura cientificotècnica especialitzada. És, en general, un període manierista i barroquitzant i compta, en temps dels emperadors Vespasià i tit, amb un prosista de primera magnitud. Es tracta de Plini el Vell, i de la seva Naturalis Historia, la Història Natural, que no dubtem a qualificar, potser "avant la lettre", d'"enciclopèdia a la romana", en la mesura que és una obra de contingut i temàtica diversos, sense un fil conductor, però plena d'informacions extraordinàriament útils per al coneixement romà..."

Absolutament recomanable per a tothom relacionat amb el món del vi. 

 

 

 


Falset, les sitges de la Plaça Vella

Al llarg de tota la Plaça Vella i el carrer de Dalt fins a l’alçada del carrer del Lluc es poden comptabilitzar més de 60 sitges excavades a la roca (anomanada en aquestes contrades llicorella). Aquesta troballa magnífica la importància d’aquest camp de sitges situat en la zona més antigua del poble de Falset.

Els íbers i els romans ja utilitzaven aquestes estructures per consevar el gra i altres aliments. Hem de recordar que la vila romana de Marçà o les restes ibèriques del terme de Falset eren assentaments importants ben propers a la zona. La seva construcció pot ésser anterior a la configuració de la plaça, podent-se datar abans del segle XIII. 

De variades mides i estructures no porten una uniformitat a l’hora de la seva distribució al llarg i ample de la plaça. Són sitges de forma ovoidal, algunes tenen més de 2,50 metres de profunditat. Normalment, en la part més ampla, tenen un diàmetre de 1,40 metres i amb una base de 0,60 m. Acaben amb una boca en molts casos de pedra, que pot tenir un diàmetre molt pedit de fins a 0,20 m.

Falset, los silos de la Plaza Vella

A lo largo de toda la plaza Vella y la calle de Dalt hasta a la altura de la calle del Lluc se pueden contabilizar más de 60 silos excavados en la roca (llamada en estos lugares llicorella). Este hallazgo magnífica la importancia de este campo de silos situado en la zona más antigua del pueblo de Falset. 

Los íberos y los romanos ya utilizavan estas estructuras para consevar el grano y otros alimentos. Tenemos que recordar que la vila romana de Marçà o los restos ibèricos del término de Falset eran asentamientos importantes cercanos en la zona. Su construcción puede ser anterior a la configuración de la plaza, pueden datarse antes del siglo XIII. 

De variadas medidas y estructuras no tienen una uniformidad en su distribución a lo largo y ancho de la plaza. Son silos de forma ovoidal, algunos tienen más de 2,50 metros de profundidad. Normalmente, en la parte más aancha, tienen un diametro de 1,40 metros y con una base de 0,60 m. Acaban en una boca en muchos casos de piedra, que puede tener un diametro muy pequeño de hasta 0,20 m.

 


Tornem de les vacances!

Ja hem finalitzat les vacances i, aquest pròxim dimecres dia 10 de juliol, tornem a obrir les portes del Celler de l'Àspic.

Abans però, ens agradaria compartir amb vosaltres aquestes imatges de la Vall del Roine on hem estat visitant la bodega Domaine Gramenon i, també, le Clos de Caillou Chaneaneuf du Pape.

A més a més, hem estat a la Borgonya, una regió idíl·lica famosa pels seus vins i, la regió de Valais que no només és la regió vitícola mas gran de Suïssa sinó que també ofereix la diversitat més gran en vins, tant negres com blancs.

També hem visitat la regió de Lavaux, zona que engloba la vinya més famosa del cantó, anomenada el Dézaley.

 


La malvasía volcánica

Temps de vacances, de viatges, pels qui encara no teniu decidit el destí us fem un suggeriment enològic: l’illa de Lanzarote, a les Canàries per tastar els vins de malvasía cultivat en terres volcàniques, tot un plaer pels sentits i per la boca. Amb una producció modesta en tota la illa i centrada a la zona de la Geria genera una de les estampes més representatives de Lanzarote. En una terra de clima àrid, amb precipitacions de solament 150 mm anuals, els constants vents alisis es fa difícil pensar que algú hagi estat capaç de produir vins de qualitat. 

Al segle XVI el vi era el producte més exportat d’aquestes terres on va ser introduït pels colonitzadors normands que amb el treball dels illencs van trovar solucions als problemas climatològics per formar un  paisatge vitivinícola sorprenent no solament per l’enorme valor etnogràfic, sinó també per la seva bellesa estètica.

La vinya es planta sobre una capa de cendra negra volcánica o lapilli amb un gruix de 20 cm a 2 metres amb grans cavitats amb forma d’embut. La lava volcánica absorbeix la humitat nocturna que la traspassa a la terra impedint-ne l’evaporació, tot protegit per uns murs semicirculars de pedra volcánica d’uns 70 cm d’alçada i un diàmetre de 6 metres aproximats. Les plantacions conformen llargues extensions de petits cràters on en el seu interior treu el cap la vinya de la DO.

La malvasia designa a una família de varietats originàries del Mediterrani i l’illa de Madeira, però actualment cultivades en totes les regions vinícoles del món. Tot i que generalment es parla de malvasía per referir-se a la varietat blanca, també existeix una malvasía negra. Las diverses varietats es diferencien notablement entre elles per la morfología de la planta, color, sabor i composició bioquímica del fruit, precocitat de maduració, productivitat i aptitut per a la vinificació. Les vinyes malvasia poden ser de dos grups: les que tenen un lleuger aroma que recorda al moscatell i altres de sabor simple.

A Lanzarote es parla de viticultura heroica quan es fa referència al cultiu de la vinya, i no és una exageració: les erupcions volcàniques del segle XVIII van enterrar enormes extensions de terrenys fèrtils, i només l’ingeni dels qui tenien la necesitat de viure del camp va aconseguir arrencar de las entranyes de la lava el raïm que després es transforma en deliciós vi amb tocs molt minerals.

Bon viatge!  


IX Fira del Vi Solidari 2019

El dissabte 8 de juny se celebrarà a El Masroig (Priorat) la novena edició d’El Masroig Vi Solidari.

Els cellers participants oferiran 2.650 ampolles de vi solidari, que es vendran a 10 euros la unitat durant la IX Fira del Vi Solidari. Per a aquells qui no puguin assistir-hi, hi haurà ampolles disponibles per a comprar-ne on-line: www.vilaviniteca.es/shopwww.enterwine.comwww.totvi.com

Un any més, comptem amb un celler convidat, enguany serà Tolo de Xisto, de la DO Ribera Sacra. El Masroig Vi Solidari és una iniciativa que neix l’any 2011 fruit de la implicació de set cellers del Masroig de la DO Montsant, que decideixen unir part de la seva producció per elaborar una sèrie d’ampolles solidàries, enguany 2.650, que es posen a la venda dins el marc de la Fira del Vi Solidari. 

Actualment, continuen en el projecte cinc dels set cellers inicials que són Orto Vins, Celler Masroig, Cellers Can Blau, Coca i Fitó, i Dit Celler. En les vuit edicions anteriors, la iniciativa ja ha aportat més de 200.000 euros per seguir avançant cap a teràpies personalitzades pels nens que pateixen càncer i que no han respost als tractaments estàndard. 

Aquest any, trenta-una escoles, amb 2.900 alumnes han participat en la il·lustració de les etiquetes seguint la idea plantejada el 2013 des de l’estudi gràfic Atipus. Els nens de les escoles del Priorat, de la Ribera d’Ebre, de la Terra Alta i del Col·legi Marià Fortuny de Reus han estat els encarregats de pintar-les. L’objectiu és implicar-los i sensibilitzar-los en els valors de la solidaritat, la comprensió, l’esperança i la il·lusió. 

Els nostres padrins d’aquest any, la cantant i actriu Núria Feliu, el cantautor Pau de Ponts i la colla castellera Els Xiquets de Reus també han dibuixat les etiquetes de l’edició 2019. En la il·lustració de les etiquetes també hi han col·laborat els fotògrafs Jaume Vila i Alaman, Josep Sánchez i Carralero, Esther de Prades Maria i Carlos Sánchez Ruiz, de l’associació d’artistes de Premià de Dalt.

 


ALLS DE BELLTALL

El terme de Belltall forma part de l'anomenada Vall del Corb, la qual cosa significa que ens hem de situar dins la conca del riu Corb, vessant contrària de la Conca de Barberà.

El clima, en general, és mediterrani, però amb moltes particularitats que són ben pròpies. Les temperatures acostumen a ser baixes durant els llargs hiverns, molt sovint sota zero a les nits, i temperades a l'estiu, amb les tardes fresques a causa de la marinada. Aquest clima propicia juntament al terrer un conreu característic: els alls. El conreu de secà i la producció d'alls han ocupat un lloc destacat en l'economia de la vila, producte molt estimat en altres comarques per la seva qualitat i com a llavor de sembrar. El conreu ha anat decreixent a partir de la dècada dels vuitanta per raons de competència; el seu cultiu actual es justifica per la seva gran qualitat i com a activitat complementària de la pagesia.

L'all de Belltall és un all blanc de cabeça petita, la qual cosa li dóna una textura molt fina i un gust intens sense fortor.

Sabies que...

En la medicina popular, l'all gaudeix de gran reputació per les seves propietats hipotensores.


LA TÒFONA NEGRA

Tuber melasnoporum, del llatí tuber (tubercle) i del grec mélas (negre) i sporá (llavor, gra).

És un bolet que creix soterrat, associat amb les arrels d’arbres forestals, sobretot dels gèneres Quercus (roures, alzines…) i Salix (salzes), formant micorrizes. Té l’aspecte d’una mena de patata de 2 a 8 cm, irregular, d’un to bru rogenc o gairebé negre, amb berrugues de forma prismàtica poligonal, cobrint tota la seva superficie. Quan es talla s’aprecia la gleva, d’un blanc grisós de jove, que quan envelleix s’enfosqueix i fa ressaltar una retícula de venes blanques.  

És una espècie d’hivern que es trova des del novembre fins al març i que es busca amb l’ajut d’animals ensinistrats com el gos, que les descobreixen gràcies a la seva penetrant aroma.

Comestible excel·lent, dit el “diamant de la cuina” pels francesos, que van incorporar-la com a condiment, en el seu sofisticat repertori culinari, des de fa molts anys. També es fa servir per aromatitzar conserves i embotits com la butifarra catalana trufada.

És el bolet que ateny un preu més elevat en els nostres mercats, tant per raó de la seva qualitat, com de la seva raresa i de la dificultat de trovar-lo.

El mercat principal de les tòfones negres catalanes es celebra a Centelles, al peu de la vessant suoest del Montseny, on es troben el tofonaires i els seus clients i públic.

Comentaris històrics de la tòfona

Plini el Vell (en llatí Gaius Plinius Secundus, nascut a l’actual Como, Itàlia, l’any 23 - Estàbia, 25 d'agost de 79 va ser un escriptor llatí, científic, naturalista i militar romà. És conegut principalment per la seva obra Naturalis Historia i per l'episodi de la seva mort), fa menció de les tòfones en el capítul 2 del llibre XIX i diu així “Les tòfones es crien en llocs frescs i arenosos, entre arbusts, i algunes són més grans que un codony i pesen més d’una lliura. N’hi ha de dues espècies, unes, arenoses i enemigues de les dents, i altres pures i sinceres. Encara hi ha una altra diferencia entre elles, perquè unes són negres i unes altres vermelles, tot i que per dins totes dues són blanques. Són més lloades les africanes. Però direm nosaltres que les tòfones són vicis de la terra?. Veritablement no es pot entendre que sigui altra cosa. Tot i que no resulta fàcil averiguar si des del començament es crien tan grans com es troben o si viuen o no. No fa molts anys que siguen prètor d’Espanya Laerti Licini, a Cartagena, prosegueix Plini, es va fer malmetre les dents menjant una tòfona dins de la qual hi havia una moneda. La qual cosa demostra que la terra, per la seva natura, es recolleix en si mateixa i es condensa, així ha de ser en aquelles coses que neixen i no es poden sembrar”.

Galè de Pèrgam, (Llatí: Claudius Galenus; 129 – aprox. 200 o 216), també conegut simplement com a Galè, fou un metge molt important de l'època clàssica. Del seu nom encara deriva la denominació de "galè" als metges i la branca de la Farmàcia dita Galènica), esmenta que “no tenen cap qualitat evident, però qui fa ús d’elles disposa d’una matèria apta a rebrer els condiments que se’ls afegeix. D’on resulta que el nodriment que engendren en el cos no té de per si força alguna aparent, encara que sigui un tant fred i gruixut”.

Avicena (Abu-Alí al-Hussayn ibn Abd-Al·lah ibn Sina va nèixer a Afshana, prop de Bukhara 980 - Hamadan 1037), més conegut senzillament com a Ibn Sina, va ser un filòsof i metge musulmà persa molt reconegut, autor de més de 450 obres, entre les quals destaca el Cànon de la Medicina. Va ser anomenat en llatí Abitianus, traduït per Abicià i més freqüentment per Avicenna o Avicena), conclou: “les tòfones es composen de substàncies més be terrestres que aquoses i no tenen cap mena de sabor. Engendre melangia i grans mal humors, més que qualsevol altra aliment, es digereixen malament i donen pesantor d’estòmac”.

O sigui, que en l’antigor, la gran estima per les tòfones era totalment desconeguda per personatges com Dioscòrides Pedaci, el grec micòfob, (escriptor de medicina autor d'un famós tractat, més conegut per la versió en llatí De Materia Medica en 5 llibres). En aquells temps les raons de consum eren entre d’altres que tenien propietats afrodisíaques, fonamentat en una raó tan frívola com la semblança amb els testicles humans i el tuf caprí que en ocasions fan.


Presentació de llibre Unánime a Falset

 

El passat dilluns 19 de novembre es va presentar el llibre Unánime a la Biblioteca Pública Salvador Estrem i Fa de Falset, acte a càrrec de Roser Vernet Anguera i la participació dels seus autors: Bernd H. Knöller i Xavier Mollà, el primer xef de prestigi alemany i el segon autor de les fotografíes que il·lustren l’edició. A la taula un convidat de luxe l'enòleg Josep Lluís Pérez.

Bernd H. Knöller

Nascut el 1962 en un poblet de la Selva Negra (Alemanya),  fa el seu aprenentatge a partir dels 15 anys a l’Hotel Ochsen durant 3 anys, als 18 comença en el Kensington Hilton Internacional en Londres. Posteriorment passa al Restaurant Walliser Stuben a Düssedorf (amb 2 estrelles Michelin). La seva carrera continua amb Henry Levy, un francès que en el seu moment tenia un del millors restaurants a Alemanya: el Restaurant Maître a Berlin. A partir d’aquí la seva trajectòria transcorreix a Espanya en diversos i prestigiosos locals com l’Akelarre de Pedro Subijana. Fins que el 1993 obre el seu propi restaurant a València El Ángel Azul, seguit al 2001 del seu gran somni el restaurant RIFF que obté una estrella Michelin el 2009. El 2013 aconsegueix el Premi per Trajectoria per l’acadèmia de gastronomia de València, el 2014 dos sols de la Guía Repsol, i el maig de 2015 Premi possat en valor de la gastronoma valenciana de la Federació d’Hostelería.

Xavier Mollà i Revert

Ontinyent (València) – 1962

Fotògraf autodidacta, comença en el món de la fotografia als 14 anys, encara que no serà fins als 22 quan prenc la decisió d'assumir aquesta disciplina com a part de la seva vida.Fins l'any 1993 la seva producció fotogràfica va estar destinada quasi en la seva totalitat al concurs fotogràfic, havent obtingut premis i beques tant a nivell estatal com internacional.

Des de 1994 va abandonar pràcticament la concursística i es dedica a l'exhibició de la obra fotogràfica per tot l’Estat espanyol, Europa i alguns països d’Àsia, i també col·laborant en diversos projectes fotogràfics, en col·lectius d’artistes i muntatges audiovisuals.

Actualment es dedica per complet a la fotografia, repartint el temps entre docència, moda, publicitat i exposició de l’obra fotogràfica, tant en sales com en projectes audiovisuals.

 

Després de l’acte es va servir un magnífic sopar al Celler de l’Àspic realitzat “a quatre mans” entre Toni Bru i Bernd H. Knöller, un àpat de gran qualitat i diversitat, amb sorprenents creacions gastronòmiques, tot acompanyat de cordialitat dels amfitrions, amb vins Rieslings i com no podría ser d’altre manera pel Clos Martinet 2015 de la família Pérez i Ovejero. Un acte rodó de cultura i bon saber fer als fogons des de la capital del Priorat!

 


Bolets de tardor: els Lactarius

A la gastronomia de tardor, un dels plats més rellevants és el que es fa amb els Lactarius, és a dir els rovellons. Tot i que en diem rovellons en general, cal distingir entre el més d'un centenar d'aquests Lactaris que pertanyen a la família de les russulàcies per centrar-nos en dos: el pinetell (Lactarius deliciosus) i el rovelló (Lactarius sanguifluus o vinosus).

El pinetell és apreciadíssim per fer-lo a la brasa, possiblement no té rival en aquesta preparació especialment si els exemplars són de boscos de poca humitat; els de molta humitat com són els del Pirineu són molt més insípids, per aquesta raó a França, Suïssa, Alemanya són quasi menyspreats i guisats francament mediocres.

Tenen la particularitat de tenyir l'orina de color taronja durant una estona, cosa sense importància a banda de la sorpresa que provoca. Solament pot confondre's amb Lactaris semblants de color però amb làtex blanc o groguenc, generalment purgants i indigestos. El pinetell es troba, a vegades, parasitat per un petit fong, l'Hypomices lateritius en aquest cas no té làmines i en el seu lloc presenta una capa de florit gris blanquenc, el barret en aquests casos és més dur i deformat i s'anomenen "mare del rovelló" o "rovellona" i en el cas del pinetell "pinatella".

El rovelló pròpiament és el Lactarius sanguifluus de tons torrats suaus, vermellencs vinosos i tacats de color verd, una espècie típica dels boscos de coníferes. La resta de característiques són les mateixes del pinetell tot i que el rovelló és considerat de major qualitat que el primer.

Una curiositat dels lactaris és el pebràs (Lactarius piperatus), (Lactarius vellereus) i Russula delica) de color blanc que pel seu sabor fort i picant no és molt apte pel consum Un de similar és la llora verda (Russula virescens) bon comestible.

Al Celler de l'Àspic acompanyen a uns quants plats entrants, carns i fins i tot els arrossos.